CONTACTES.-

-Com? Però ...què m’estàs dient? T’has trobat la porta ajustada? Has entrat? Has passat per davant d’ells tranquil•lament, com aquella que no vol la cosa?
-Sí, sí, mira, el seu vàter perdia aigua, i el soroll no em deixava dormir. Tot ha anat força bé, fins quan just he acabat de tancar la clau de pas. L’aigua ha deixat de rajar i crec que de cop i volta, aquell sepulcral silenci, els ha despertat.
La dona, no sé pas com es diu, s’ha aixecat. Jo estava darrera la porta, i al veure que venia cap a mi, he hagut d’entrar dins la banyera. He corregut amb molta cura les cortines, i he estat quieta, mentre ella feia un riu. El cor m’anava a cent, pensava que me’l sentiria... Després, ha sortit. Tant punt com ella ha marxat, jo m’he tornat a situar un altre cop darrera de la porta, i per l’escletxa, he anat observant. La dona ha anat cap a la seva tauleta, ha encès el llum, i s’ha assegut sobre el llit amb les cames creuades com els indis. Minuts després ha començat a parlar. Es veu que tenien pensat fer un robatori a una joieria molt important, però no els hi ha sortit bé, algú els ha deixat penjants. I pel que m’ha semblat, de tant en tant ho fan, perquè han parlat de l’últim robatori de l’any passat, on el personatge en qüestió, també el hi va fer alguna estranyesa.
-No em diguis que són lladres?
-Pues sí, i què? Tenim lladres al pis de dalt, he, he, he... pitjor seria que fossin terroristes, no?
-Sí, tu riu, i ara ?
-Ara res, què vols? A més a més, a nosaltres que ens va ni ens ve. Jo prefereixo que siguin lladres d’alt standing que simples lladres de pisos; compte que tindríem tots els números que qualsevol dia ens buidessin el nostre.
-I què ha passat després?
-He esperat que es dormissin i he sortit.
-I si t’haguessin vist?
-Mira, si m’haguessin vist, els hagués proposat participar-hi. Els hagués preguntat sobre la tasca que fa aquest personatge que els atabala, potser no es desdiu tant... Tal com em van les coses al Banc ...
I, saps? No està de més, a curt termini, “ qui sait”...