Quan tots pensàvem que tornaria en sí, va deixar de respirar...
Me’n faig creus, encara me’n faig creus..... És que en Pep havia estat sempre un tipus molt peculiar. Excèntric com el què més. Per a uns, un artista, i per altres, una mica tocat de l’ala. No vull donar la meva opinió, me’l estimava massa jo. Era company de feina, però abans de tot, un amic.
De tant en tant, em ve al cap alguna de les mil anècdotes compartides, i sigui on sigui, sempre se m’escapa el riure...
Un dia, vam sortir plegats del despatx, i vam coincidir amb el veí del costat, que estava tancant la porta al mateix temps que parlava pel telèfon. També jo tancava la porta amb clau, érem els últims.
En Pep, volen fer-me un favor, va agafar el maletí que estava a terra, però aquell dia jo no el duia. El veí seguia parlant, no va entrar a l’ascensor perquè dins la comunicació es tallava. Nosaltres, xerra que xerraràs, vam sortir de l’ascensor, de la porteria, i vam caminar junts, com molts dies, fins el punt on ell agafava el metro i jo prosseguia sol. Quan me’l va entregar:
- Però escolta, ... No és pas meu! -li digué.
Aleshores, ens vam mirar fixament als ulls pensant el mateix, i vam tornar cap a la oficina corrent. Però no, no hi havia ningú allà... així doncs, vam decidir que ell se l’ enduia. Al matí, se’l va oblidar, i va haver de disculpar-se sense tornar-lo. L’endemà a primera hora, amb el maletí a la mà, vam coincidir al portal i vam pujar junts. Ell trucà a la porta del veí, i mentrestant, amb tota la parsimònia possible, obrí el maletí, com si fos seu, i tragué l’esmorzar. El veí no ho va veure per un xic, quan va sortir ja havia passat; però jo, us ho ben juro, que em vaig quedar uns segons sense respirar ... I com aquesta, un munt...
Quan em van avisar que estava a l’hospital, que havia patit un greu accident, atropellat per una bicicleta, me’n feia creus. Com és possible que algú pugui patir un greu accident per culpa d’una bicicleta? Però, malauradament, ell sí.
A l’hospital van coincidir vells amics. Ens havien dit que s’estava recuperant, que potser li aniria bé que entréssim, però sense fer soroll, i quan estavem tots allà contents, xiuxiuejant alguna de les nostres ximpleries, per allò de trencar el gel; llavors, quan tots pensàvem que tornaria en sí ... Sí, me’n faig creus ...
