SORTIDA a la XXVIII Mostra de Vins i Caves.-

Avui hem anat al Port Vell, un escenari fantàstic per a tastar bons vins i productes de la terra.

Aquesta foto la he feta perquè m’ha fet gràcia. Es veu, que uns joves acabaven de comprar aquest animaló, i ho celebraven. -No sabria dir-vos, si ho han comprat abans o després de començar el tast-.

Nosaltres, érem un grup d’unes deu persones, i els riures anaven in crescendo ... A mi el vi, entre altres coses, m’ ha ofert la possibilitat de marxar, i recordar, però també, d’aterrar de cop...

Cap al migdia, ja havíem tastat vins de no sé quants llocs de Catalunya: que si aquest no te l’has de perdre, que si aquell altre… - Això passa per anar amb un expert del vi - em dic. El meu cosí ha seguit la tradició dels avis, i té una de les bodegues més antigues de Gràcia.
En un dels moments que m’he quedat xerrant amb ell, hem retardat els rellotges a gran velocitat. A poc a poc, han anat aflorin records, i plegats, hem rescatat aquells mig esborrats. Ha sorgit: la caseta que muntaven a la gespa al costat de l’olivera, jugar a fer cuinetes amb les garrofes, perdre’ns amb les bicis, amagar-li a l’àvia la bossa dels trons, anar a berenar sota el Pi gros....
Rient, rient la meva copa ha ensopegat - tampoc sabria dir-vos com - i ha regat a un dels meus fills, l’Ernest. La copa s’ha trencat i s’ha buidat en tota la seva careta i samarreta. No ha passat res greu, però sí un ensurt, a més a més es tractava de vi negre. Parada en sec, sense diminuendo: hic et nunc!

Res, coses del ó pel vi – també, ves a saber!

ANÈCDOTA AL SÚPER.-

L’altre dia, vaig anar al súper. Quan estava buscant una moneda per al carretó, just a l’entrada, vaig adonar-me que hi havia més xivarri del normal. Un noiet, d’uns quinze anys, estava intentant deixar el carretó i recollir la seva moneda. És va fer molt enrenou. És que era un nen una mica deficient, retardat, però no sabria dir-vos més. El seu pare el felicitava i ell feia sorollets demostrant la seva alegria. El què em va sobtar, i rau aquí aquest comentari, és que a la vora, una parella ho observava. L’ home, d’uns cinquanta anys, molt ben arreglat, amb un aire estirat, es va apropar al nen i li va dir molt dolçament:- Ho fas molt bé, el pare deu estar molt content amb tu... Els acompanyes sempre? I tu t’encarregues del carretó? Aquelles paraules amb un to tan dolç, junt amb la seva aparença, em van cridar molt l’atenció... El noiet assentia amb el cap, i somreia i somreia tot cofoi. La dona d’aquest home elegant, apropant-se, també tendrament va dir: -Guaita, és com el nostre, no?
Aleshores, vaig entendre-ho tot...

HUAYUROS.-

Ara, es tractava d’un regal especial. Especial però, malauradament, amb connotacions negatives... Per què? És que era un regal PER compromís, exactament això.
Em vaig endinsar dins d’un mercat ple, ple de parades... Cada stand estava replet de coses. Hi havia tantes... que per poder apreciar i identificar tot allò que es desplegava davant els meus ulls, uf! ben cert que qualsevol necessitava el seu temps...
Després, transcorregut aquells segons imprescindibles, observat tot amb detall, les cosetes anaven agafant forma i ja podia distingir i apreciar els diferents tipus de collarets, polseres, penjolls, arracades ...
Primer, em van agradar unes arracades, però això “d’ arracada” podia ser mal interpretat.... La meva decisió finalment va capgirar-se... La dependenta em va parlar dels huayuros.... i aquelles arracades enduien!!!! El huayuro, a molts països sud-americans, se considera com un talismà natural i es creu que porta molt bona sort... I per què no? – em dic jo. No està gens malament, regalar arracades, afegint esotèriques esperances...
Ei! us ho explicaré...

BAT NIGHT.-

Sortida al cap vespre, trobada original: Els Muntanyans-Torredembarra.
Bat night; Som-hi!

Ens van endinsar entre les dunes i les maresmes, un grup d’unes vint persones. Sortint des de Can Bofill i seguint un caminet (l’itinerari marcat) van recórrer l’Estany del Sol i l’Estany de Clarà. Probablement res en comú, “la casualitat”, i el què ens vingués de gust compartir l’esperança i la il•lusió d’escoltar passar els ratpenats. Se sap tan poquet d’aquests animalons... -Sí, és veritat, ben cert que hi ha de tots colors...-
Així, en silenci, caminaven i caminaven com posseïts... però, vers un desig, i il•luminats, sí, però per la lluna i per una petita lot que uns dels biòlegs duia penjadeta al front.
Els detectors d’ultrasò, es veu que permeten la captació i emmagatzematge dels ultrasons emesos pels quiròpters, després ja es necessita un tractament informàtic per saber identificar-los. Amb tres detectors, van poder apreciar tres cops uns sorollets que ens van garantir -els tres professionals amb la matèria que ens feien de guies- que es tractava d’ells, i molt probablement del “Pipistrellus pipistrellus”,o sigui, ratpenat comú.
Van veure teranyines i les seves mestresses; un de nosaltres, mentre avançaven, va estar un xic d’endur-se una o potser, millor dit, menjar-se-la... També van veure altres insectes, més o menys coneguts... És que observar a les fosques, és una aventura...

Gaudir i escoltar la natura de nit, i a més a més assaborir-la i compartir-la, és del tot un fet recomanable!