NARRACIÓ ORAL

Estem felices de convidar-vos a l’estrena “mundial” del nostre grup de narració oral
A QUATRE VEUS Amb el primer espectacle

PASSIONS AMB I SENSE RIMA...

No podia ser d’una altra manera, a l’ajuntar-nos quatre dones, com nosaltres, ben poc convencionals... però ens uneix la passió per la vida i, per descomptat, els relats apassionats, d’aquells que fan venir calor, complicitat i mig somriure...

Passions amb rima... l’enamorament, el desig, la seducció, l’apropament, la fidelitat. l’amor...

Passions sense rima... el dubte, la separació, el desamor, la infidelitat, la indecisió...

Vols descobrir si alguna de les nostres històries ha estat com la teva?


NOSALTRES SOM
Beatriz Ocanto, Cristina Serrat, Glòria Piñol i Sara Genovart

I ET PROPOSEM DUES PRIMERES CITES...


Diumenge 12 de febrer a les 19:30 h. La Casa dels Contes.
Ramón y Cajal, 35 (Barri de Gràcia).
Preu entrada: 5€.
Són places molt limitades (màxim 30-40 persones).
Reserva d’entrades a la Casa dels Contes:
lacasadelscontes@gmail.com - www.lacasadeloscuentos.info
Tel.: 931792172

Dissabte 18 de febrer a les 20:00 h. La Felpa.
Carrer de Mozart, 29 (Barri de Gràcia).
Preu entrada: 5 €
Espai per a unes 90 persones. No cal reservar entrada.
S’adquireix el dia de l’espectacle a l’entrada a la sala.

No deixis de venir...

RECORDANÇA

No he pogut estar-me'n... és com la bossa dels trons que duia m'àvia.

I ARA, PATAPAM!

-Doncs sí, noia, estic desesperada. M’he malacostumat i tot per culpa seva: adonar-me de l’alè que respiro, balandrejar sovint entre l’estudi i la neteja, contestar als correus que m’interessen en un no res, disposar de pocs diners però sentir-me rica, embadalir-me davant un quadre o una foto, fugir del que no em ve de gust, gaudir de llegir el diari al dia i un llibre d’una tirada, hesitar quin curs triar pel trimestre, imaginar-me possibles futures sortides laborals, jugar amb els nens quan arriben d’escola, kleenex per eixugar-me les llàgrimes rialleres, liberalitzar-me de moltes pressions, mantenir-me serena, no haver de demanar permisos a ningú, organitzar-me per poder compartir més sovint cafès amb les amigues... I ara, com els bells relats d’amor, patapam, l’he exhaurit i em deixa.

POUR MADAME ANTONIETA.

Elle leur disait des choses très jolies, et très difficile à écouter maintenant, comme par exemple: il m'avait enseigné toute la vie, il m'avait enseigné le monde.
Elle avait été toute sa vie avec le même homme, et ils avait connu toutes les choses ensemble. Comme c’était un homme moderne, il n’aimait pas être dans son petit village pendant le week-end ou les vacances; ils prenaient leurs affaires et partaient. Il l’avait emmenée à plusieurs endroits : elle avait connu la mer, elle avait pratiqué le nudisme, elle avait voyagé en Catalonge, etc. et tout ça avec lui, toujours.
Antonieta nous disait: Mais il ne savait pas me dire des choses jolies, il me disait que je les disais moi-même par lui.

– Est-ce que tu ne m’aimais pas ?
– Est-ce que je ne te le démontrais pas ?

Antonieta avait été heureuse. C’était une femme joyeuse, bavarde, et très jolie. Elle n’avait connu rien de plus. Peut-être que c’est le meilleur, et c’est pour ça qu’elle se sentait comme ça.
Les clowns sont partis plus riches, avec le souvenir de l’amour de cette dame pour toujours.
Il y a beaucoup de jolies histoires de tous les côtés. Il faut être bien réveillé pour pouvoir les écouter et nous enrichir. Vous êtes prêts ?

MON COIN DE TRAVAIL

Ma maison est petite. Il y a deux chambres, une salle à manger grande, une cuisine moyenne, et une salle de bains petite. Vous vous pouvais questionner, où je travaille ? Bien, dans l’entrée. Oui, dans l’entrée il y a mon espace de travail. C’est une moyenne entrée que je n’ai utilisé pas avant, mais il y a deux années, que je l’avais convertit en mon petit bureau.
Mon petit bureau est une espace très tranquille, il y a une grande fenêtre avec vitraux colorés. J’ai une table de travail de couleur blanche très grande. Dans ma table de travail il y a beaucoup d’objets : l’ordinateur, le calculateur, les papiers, … Je suis beaucoup de temps assis à ma table. Ici, dans la photo, vous pouvez voire mon coin de travail où j’ai passé et je passe beaucoup d’heures. Je l’adore.

CONTACTES.-

-Com? Però ...què m’estàs dient? T’has trobat la porta ajustada? Has entrat? Has passat per davant d’ells tranquil•lament, com aquella que no vol la cosa?
-Sí, sí, mira, el seu vàter perdia aigua, i el soroll no em deixava dormir. Tot ha anat força bé, fins quan just he acabat de tancar la clau de pas. L’aigua ha deixat de rajar i crec que de cop i volta, aquell sepulcral silenci, els ha despertat.
La dona, no sé pas com es diu, s’ha aixecat. Jo estava darrera la porta, i al veure que venia cap a mi, he hagut d’entrar dins la banyera. He corregut amb molta cura les cortines, i he estat quieta, mentre ella feia un riu. El cor m’anava a cent, pensava que me’l sentiria... Després, ha sortit. Tant punt com ella ha marxat, jo m’he tornat a situar un altre cop darrera de la porta, i per l’escletxa, he anat observant. La dona ha anat cap a la seva tauleta, ha encès el llum, i s’ha assegut sobre el llit amb les cames creuades com els indis. Minuts després ha començat a parlar. Es veu que tenien pensat fer un robatori a una joieria molt important, però no els hi ha sortit bé, algú els ha deixat penjants. I pel que m’ha semblat, de tant en tant ho fan, perquè han parlat de l’últim robatori de l’any passat, on el personatge en qüestió, també el hi va fer alguna estranyesa.
-No em diguis que són lladres?
-Pues sí, i què? Tenim lladres al pis de dalt, he, he, he... pitjor seria que fossin terroristes, no?
-Sí, tu riu, i ara ?
-Ara res, què vols? A més a més, a nosaltres que ens va ni ens ve. Jo prefereixo que siguin lladres d’alt standing que simples lladres de pisos; compte que tindríem tots els números que qualsevol dia ens buidessin el nostre.
-I què ha passat després?
-He esperat que es dormissin i he sortit.
-I si t’haguessin vist?
-Mira, si m’haguessin vist, els hagués proposat participar-hi. Els hagués preguntat sobre la tasca que fa aquest personatge que els atabala, potser no es desdiu tant... Tal com em van les coses al Banc ...
I, saps? No està de més, a curt termini, “ qui sait”...

-Monsieur Inspeteur, est-ce que vous ne me croyez pas ? Mais tout c’est vrai!
C’est la puissance de l’imagination. Chaque jour que passe J’ai plus le besoin de croire. Et maintenant, je ne pourrais pas vivre sans celle-ci.

Ne me quitte passssssssssssss!!

NO i NO

-No, què dius? A mi em va passar tot el contrari que a tu.
Com sempre. Vaig gaudir d’un dia esplèndid, no vaig adonar-me de cap anomalia. Penso que et capfiques massa, i el què va passar, simplement, va passar.. has de digerir-ho d’una vegada. No pots anar vivint presa del passat, i a més a més, fer-me a mi la teva còmplice. Aquesta data et marca a tu, però no a mi. Per a tu és un malson i et predisposes. Aquesta darrera setmana, m’has estat trucant cada dos per tres, i en definitiva, només per recordar-m’ho. No ho entenc, de debò. No vull creure, ni en maleficis, ni mal d’ulls, ni en res que s’assembli. Per molt que t’entestis, per molt que insisteixis, t’ho torno a dir com he estant fent aquests darrers cinquanta anys.

BON VIATGE!!!

Quan tots pensàvem que tornaria en sí, va deixar de respirar...

Me’n faig creus, encara me’n faig creus..... És que en Pep havia estat sempre un tipus molt peculiar. Excèntric com el què més. Per a uns, un artista, i per altres, una mica tocat de l’ala. No vull donar la meva opinió, me’l estimava massa jo. Era company de feina, però abans de tot, un amic.

De tant en tant, em ve al cap alguna de les mil anècdotes compartides, i sigui on sigui, sempre se m’escapa el riure...

Un dia, vam sortir plegats del despatx, i vam coincidir amb el veí del costat, que estava tancant la porta al mateix temps que parlava pel telèfon. També jo tancava la porta amb clau, érem els últims.
En Pep, volen fer-me un favor, va agafar el maletí que estava a terra, però aquell dia jo no el duia. El veí seguia parlant, no va entrar a l’ascensor perquè dins la comunicació es tallava. Nosaltres, xerra que xerraràs, vam sortir de l’ascensor, de la porteria, i vam caminar junts, com molts dies, fins el punt on ell agafava el metro i jo prosseguia sol. Quan me’l va entregar:
- Però escolta, ... No és pas meu! -li digué.
Aleshores, ens vam mirar fixament als ulls pensant el mateix, i vam tornar cap a la oficina corrent. Però no, no hi havia ningú allà... així doncs, vam decidir que ell se l’ enduia. Al matí, se’l va oblidar, i va haver de disculpar-se sense tornar-lo. L’endemà a primera hora, amb el maletí a la mà, vam coincidir al portal i vam pujar junts. Ell trucà a la porta del veí, i mentrestant, amb tota la parsimònia possible, obrí el maletí, com si fos seu, i tragué l’esmorzar. El veí no ho va veure per un xic, quan va sortir ja havia passat; però jo, us ho ben juro, que em vaig quedar uns segons sense respirar ... I com aquesta, un munt...

Quan em van avisar que estava a l’hospital, que havia patit un greu accident, atropellat per una bicicleta, me’n feia creus. Com és possible que algú pugui patir un greu accident per culpa d’una bicicleta? Però, malauradament, ell sí.
A l’hospital van coincidir vells amics. Ens havien dit que s’estava recuperant, que potser li aniria bé que entréssim, però sense fer soroll, i quan estavem tots allà contents, xiuxiuejant alguna de les nostres ximpleries, per allò de trencar el gel; llavors, quan tots pensàvem que tornaria en sí ... Sí, me’n faig creus ...

-Digueu-me Ismael...
-D’acord, i perquè no hi hagin malentesos, a ell li direm Isel. Ja tenim un Isma. Què en penseu?
-Sí, cap problema, però ell no es reconeixerà amb aquest nom... a aquestes alçades, ho trobo complicat: recent internat, octogenari, amb un principi d’alzheimer, ...
-No importa si ell no s’identifica, el més important és el fet que nosaltres sí.

EL CONTE DEL BAGUL.-

Tot va començar quan … un bagul va arribar misteriosament a la porta de casa de la Glòria, acompanyat d’una carteta que deia: PER A QUI LI ENCANTEN ELS CONTES. En el full es donaven tot un seguit d’instruccions per tal de poder cuinar contes amb la imaginació. Vet aquí que l’inspector Jordi, feia anys que seguia la pista d’aquest bagul, és que es veu que apareixia dies abans d’un espectacle especial. Especial? Sí, requeria de nens i nenes amb poders.
Si tu tens poders, no dubtis, T’ESPEREM !!!

SORTIDA a la XXVIII Mostra de Vins i Caves.-

Avui hem anat al Port Vell, un escenari fantàstic per a tastar bons vins i productes de la terra.

Aquesta foto la he feta perquè m’ha fet gràcia. Es veu, que uns joves acabaven de comprar aquest animaló, i ho celebraven. -No sabria dir-vos, si ho han comprat abans o després de començar el tast-.

Nosaltres, érem un grup d’unes deu persones, i els riures anaven in crescendo ... A mi el vi, entre altres coses, m’ ha ofert la possibilitat de marxar, i recordar, però també, d’aterrar de cop...

Cap al migdia, ja havíem tastat vins de no sé quants llocs de Catalunya: que si aquest no te l’has de perdre, que si aquell altre… - Això passa per anar amb un expert del vi - em dic. El meu cosí ha seguit la tradició dels avis, i té una de les bodegues més antigues de Gràcia.
En un dels moments que m’he quedat xerrant amb ell, hem retardat els rellotges a gran velocitat. A poc a poc, han anat aflorin records, i plegats, hem rescatat aquells mig esborrats. Ha sorgit: la caseta que muntaven a la gespa al costat de l’olivera, jugar a fer cuinetes amb les garrofes, perdre’ns amb les bicis, amagar-li a l’àvia la bossa dels trons, anar a berenar sota el Pi gros....
Rient, rient la meva copa ha ensopegat - tampoc sabria dir-vos com - i ha regat a un dels meus fills, l’Ernest. La copa s’ha trencat i s’ha buidat en tota la seva careta i samarreta. No ha passat res greu, però sí un ensurt, a més a més es tractava de vi negre. Parada en sec, sense diminuendo: hic et nunc!

Res, coses del ó pel vi – també, ves a saber!

ANÈCDOTA AL SÚPER.-

L’altre dia, vaig anar al súper. Quan estava buscant una moneda per al carretó, just a l’entrada, vaig adonar-me que hi havia més xivarri del normal. Un noiet, d’uns quinze anys, estava intentant deixar el carretó i recollir la seva moneda. És va fer molt enrenou. És que era un nen una mica deficient, retardat, però no sabria dir-vos més. El seu pare el felicitava i ell feia sorollets demostrant la seva alegria. El què em va sobtar, i rau aquí aquest comentari, és que a la vora, una parella ho observava. L’ home, d’uns cinquanta anys, molt ben arreglat, amb un aire estirat, es va apropar al nen i li va dir molt dolçament:- Ho fas molt bé, el pare deu estar molt content amb tu... Els acompanyes sempre? I tu t’encarregues del carretó? Aquelles paraules amb un to tan dolç, junt amb la seva aparença, em van cridar molt l’atenció... El noiet assentia amb el cap, i somreia i somreia tot cofoi. La dona d’aquest home elegant, apropant-se, també tendrament va dir: -Guaita, és com el nostre, no?
Aleshores, vaig entendre-ho tot...

HUAYUROS.-

Ara, es tractava d’un regal especial. Especial però, malauradament, amb connotacions negatives... Per què? És que era un regal PER compromís, exactament això.
Em vaig endinsar dins d’un mercat ple, ple de parades... Cada stand estava replet de coses. Hi havia tantes... que per poder apreciar i identificar tot allò que es desplegava davant els meus ulls, uf! ben cert que qualsevol necessitava el seu temps...
Després, transcorregut aquells segons imprescindibles, observat tot amb detall, les cosetes anaven agafant forma i ja podia distingir i apreciar els diferents tipus de collarets, polseres, penjolls, arracades ...
Primer, em van agradar unes arracades, però això “d’ arracada” podia ser mal interpretat.... La meva decisió finalment va capgirar-se... La dependenta em va parlar dels huayuros.... i aquelles arracades enduien!!!! El huayuro, a molts països sud-americans, se considera com un talismà natural i es creu que porta molt bona sort... I per què no? – em dic jo. No està gens malament, regalar arracades, afegint esotèriques esperances...
Ei! us ho explicaré...

BAT NIGHT.-

Sortida al cap vespre, trobada original: Els Muntanyans-Torredembarra.
Bat night; Som-hi!

Ens van endinsar entre les dunes i les maresmes, un grup d’unes vint persones. Sortint des de Can Bofill i seguint un caminet (l’itinerari marcat) van recórrer l’Estany del Sol i l’Estany de Clarà. Probablement res en comú, “la casualitat”, i el què ens vingués de gust compartir l’esperança i la il•lusió d’escoltar passar els ratpenats. Se sap tan poquet d’aquests animalons... -Sí, és veritat, ben cert que hi ha de tots colors...-
Així, en silenci, caminaven i caminaven com posseïts... però, vers un desig, i il•luminats, sí, però per la lluna i per una petita lot que uns dels biòlegs duia penjadeta al front.
Els detectors d’ultrasò, es veu que permeten la captació i emmagatzematge dels ultrasons emesos pels quiròpters, després ja es necessita un tractament informàtic per saber identificar-los. Amb tres detectors, van poder apreciar tres cops uns sorollets que ens van garantir -els tres professionals amb la matèria que ens feien de guies- que es tractava d’ells, i molt probablement del “Pipistrellus pipistrellus”,o sigui, ratpenat comú.
Van veure teranyines i les seves mestresses; un de nosaltres, mentre avançaven, va estar un xic d’endur-se una o potser, millor dit, menjar-se-la... També van veure altres insectes, més o menys coneguts... És que observar a les fosques, és una aventura...

Gaudir i escoltar la natura de nit, i a més a més assaborir-la i compartir-la, és del tot un fet recomanable!